La transmissió no extingeix el vincle: el Suprem obliga a subrogar encara que mediï un acomiadament col·lectiu

El Tribunal Suprem, en la seva sentència de 5 de març de 2025 (Rec. 4728/2023), dona una lliçó contundent sobre els límits de l’acomiadament col·lectiu quan aquest es produeix en vigília d’una successió de contractes.

El cas no és menor: afecta un dels enclavaments turístics més emblemàtics del sud peninsular -el Caminito del Rey-, però la seva rellevància traspassa el local. Marca doctrina sobre una pràctica cada vegada més estesa en sectors on la prestació del servei descansa en gran manera a la mà d’obra. Vegem per què.

El rerefons: quan la continuïtat del servei i del personal revelen una “unitat econòmica”

Tot just dos dies abans que la nova adjudicatària es fes càrrec de la concessió, l’anterior empresa va aplicar un acomiadament col·lectiu per pèrdua de la contracta, pactat amb el seu únic delegat de personal. No obstant això, l’empresa entrant no sols va adquirir equipament, sinó que va contractar la majoria del personal que fins llavors prestava servei.

Per al Suprem, aquesta combinació de fets no deixa lloc a dubtes: estem davant una successió empresarial de llibre, segons els termes de l’article 44 de l’Estatut dels Treballadors i de la Directiva 2001/23/CE. El que es transmet no és només una adjudicació: és una entitat econòmica amb identitat mantinguda, articulada sobre la continuïtat funcional, organitzativa i humana del servei.

La clau jurídica: l’ERO no elimina l’obligació de subrogar

La sentència recorda que les normes sobre transmissió d’empreses són imperatives. No poden neutralitzar-se ni per voluntat del cedent, ni per convenis entre parts, ni tan sols per decisions de representació laboral, si aquestes desnaturalitzen el seu objectiu essencial: protegir el treballador davant el canvi d’empresari.

El Suprem alerta d’un ús fraudulent de l’acomiadament col·lectiu com a barrera de contenció contra la subrogació. Si es permet que una empresa sortint extingeixi els contractes just abans del relleu -invocant com a única causa la pèrdua de la contracta-, es desactiva l'”efecte útil” de la Directiva, és a dir, la continuïtat laboral garantida per la llei.

En aquest context, l’acomiadament no extingeix el dret del treballador a reclamar la seva continuïtat en l’empresa cessionària. El contrari -assenyala la sentència- obriria la porta al fet que qualsevol transmissió pogués esquivar la seva obligació subrogatòria amb un acomiadament a temps.

Doctrina fixada

• En sectors on l’activitat se sustenta principalment en la plantilla, si es transmet l’activitat i es manté un nucli essencial de treballadors, existeix successió d’empresa.
• L’acomiadament col·lectiu no pot ser usat com a excusa per a impedir la subrogació. No n’hi ha prou amb al·legar pèrdua de contracta: cal provar causes productives o tècniques alienes a la mera finalització del contracte administratiu.
• El cessionari ha d’assumir les conseqüències de l’incompliment, encara que l’acomiadament l’executés el cedent. La responsabilitat pot ser directa.

Finalment, cal indicar que el Suprem anul·la la decisió del Tribunal Superior de Justícia d’Andalusia (seu de Màlaga), que havia absolt a l’empresa entrant, i retorna fermesa a la resolució del Jutjat social de Màlaga, que havia qualificat els acomiadaments com a improcedents i condemnat a la nova adjudicatària a readmetre o indemnitzar als treballadors.