Heretar participacions, assumir dates i valors: l’efecte fiscal que molts obliden

La sentència de l’Audiència Nacional (AN), dictada el 10 de desembre de 2024 (recurs núm. 1957/2021), aborda una qüestió poc explorada, però de gran transcendència pràctica: què succeeix quan, havent-se rebut participacions per donació amb el convenciment que es compleixen els requisits per a aplicar beneficis fiscals, es demostra posteriorment que aquests requisits no concorrien?

El cas gira entorn d’una donació feta el 2010. El pare, com a donant, va transmetre participacions socials al seu fill, sota el paraigua fiscal de l’empresa familiar. Va aplicar, en conseqüència, la reducció del 95% en l’impost sobre successions i donacions. Anys després, l’Administració tributària madrilenya va constatar que el fill -donatari- no exercia funcions directives suficients ni percebia una retribució concorde, per la qual cosa es va anul·lar aquesta reducció i es va girar la corresponent liquidació, que va ser acceptada i abonada sense recurs.

Més tard, el 2014, el fill va transmetre aquestes participacions i va declarar en el seu IRPF un guany patrimonial computant com a valor d’adquisició el mateix que havia declarat en la donació. El problema va sorgir quan va pretendre desvincular-se de la subrogació fiscal en la posició del donant.

La clau: els articles 33.3.c) i 36 de la Llei de l’IRPF

L’article 36 de la Llei 35/2006 de l’IRPF (LIRPF) estableix que, en adquisicions lucratives de participacions a què es refereix l’article 33.3.c), el donatari se subrogarà en la posició del donant quant al valor i data d’adquisició. I ho farà, es compleixin o no -a posteriori- els requisits que van donar lloc a l’exempció inicial. Aquesta subrogació és un efecte estructural, no opcional ni reversible.

El contribuent va al·legar que, com que no es complien finalment els requisits de l’empresa familiar, no procedia la subrogació. Va sostenir que havia de tributar prenent com a valor d’adquisició el valor declarat el 2010, ja que va ser “comprovat i validat” per la Comunitat de Madrid.

La Sala rebutja frontalment aquesta tesi. Subratlla que la comprovació autonòmica va ser limitada a verificar el compliment dels requisits subjectius i objectius del règim d’empresa familiar, sense fer cap valoració dels béns transmesos. Per tant, no existeix vinculació entre aquesta comprovació i el valor declarat.

Un principi rescatat: els actes propis

El Tribunal recorda al recurrent que no es pot beneficiar d’un règim fiscal -com és el diferiment en IRPF mitjançant subrogació- i, anys més tard, rebutjar els seus efectes quan aquests deixen de resultar-li convenients. Va signar una escriptura en la qual manifestava expressament que les participacions estaven exemptes en l’impost sobre el patrimoni, i va declarar beneficiar-se dels articles 33 i 36 de la LIRF. Per tant, s’ha d’atenir a les conseqüències de la seva elecció.

Prescripció? No en aquest cas

Una altra de les al·legacions va ser que el fet imposable s’hauria produït el 2010 -any de la donació- i que, per tant, l’IRPF estaria prescrit. Però la Sala aclareix que el règim especial implica un diferiment: el guany patrimonial tributa no en la data de la donació, sinó quan les participacions surten del patrimoni del donatari, és a dir, el 2014. I aquest exercici, òbviament, no estava prescrit al moment de la inspecció.

Conclusió

Aquesta sentència reforça un principi fonamental en fiscalitat: les decisions adoptades pels contribuents tenen efectes que no desapareixen pel mer fet que les circumstàncies canviïn. Si s’opta per acollir-se a un règim fiscal avantatjós, s’han d’assumir també les seves implicacions en el temps.

L’Audiència Nacional és categòrica: no cal renegar del marc fiscal triat quan, anys després, s’adverteix que ja no resulta favorable. La coherència, en aquest cas, no és una virtut: és una obligació jurídica.