El Tribunal Suprem descarta la nul·litat automàtica de l’acomiadament acordat sense causa vàlida durant la pandèmia

L’informem que el Tribunal Suprem ha publicat una nota de premsa en la qual informa que el ple de la sala social ha dictat una sentència sobre el que es coneix com a “prohibició d’acomiadar” de l’article 2 del Reial decret llei 9/2020, en el context de la crisi sanitària provocada per la COVID-19. S’hi conclou que un acomiadament que s’hagi produït al marge del que es preveu en la norma esmentada no s’ha de qualificar com a nul.

El problema sorgeix perquè el Reial decret llei 9/2020, apostant per l’ERTO com a solució als problemes empresarials associats a la pandèmia, va disposar que la força major i les causes econòmiques, tècniques, organitzatives i de producció en les quals s’emparen les mesures de suspensió de contractes i reducció de jornada no es podran entendre com a justificatives de l’extinció del contracte de treball ni de l’acomiadament. Es tracta del que s’ha conegut com a “prohibició d’acomiadar”.

El jutjat social que va resoldre l’assumpte en primera instància va declarar la improcedència de l’acomiadament.

Un cop recorreguda la sentència pel treballador davant la sala social del Tribunal Superior de Justícia del País Basc, el tribunal va declarar la nul·litat de l’acomiadament, seguint la postura mantinguda en altres procediments judicials previs.

Amb la sentència del Tribunal Suprem, el ple de la sala social resol un debat jurídic que ha tingut una àmplia repercussió doctrinal i judicial des que va començar la pandèmia.

La nota de premsa del Tribunal Suprem assenyala:

“La sentència, el text de la qual es publicarà aviat, conclou que l’acomiadament desconeixent el que es preveu en aquesta norma no s’ha de qualificar de nul, tret que existeixi alguna dada específica que així ho justifiqui (vulneració d’un dret fonamental, elusió de les normes procedimentals sobre acomiadament col·lectiu, concurrència d’una circumstància subjectiva generadora d’especial tutela). S’argumenta a aquest efecte el següent:

1r) Ni la referida norma conté una veritable prohibició, ni les conseqüències que hi hagi un acomiadament fraudulent comporten la seva nul·litat, tret que existeixi previsió normativa expressa (com succeeix en el cas d’elusió del mecanisme de l’acomiadament col·lectiu). De la mateixa manera, tampoc acudir a l’ERTO apareix com una veritable obligació.

2n) La qualificació de l’acomiadament com a nul es descarta perquè les previsions sobre el tema (tant de l’ET com de la LRJS) ignoren el supòsit de frau (excepte en acomiadaments “per degoteig” que eludeixen el procediment de l’extinció col·lectiva).

3r) Quan aparegui una extinció del contracte de treball acordada per l’empresa i no hi hagi causa vàlida cal qualificar-la conformement a la legislació laboral vigent, tant per l’especialitat d’aquest sector de l’ordenament com per la mateixa remissió de l’article 6.3 del Codi Civil (qualificant de nuls els actes contraris a normes imperatives i prohibitives “tret que en elles s’estableixi un efecte diferent per al cas de contravenció”)”.

En els pròxims dies, quan es conegui el text íntegre de la sentència, analitzarem amb més detall totes les seves conseqüències. Els arguments del Tribunal Suprem poden fer que altres prohibicions genèriques d’acomiadament que ha establert el Govern en la recent normativa laboral siguin també considerades nul·les.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquesta qüestió.