Com afecta en l’IRPF la imputació de rendes en immobles ocupats il·legalment?

En l’àmbit tributari, poques ficcions tenen tant arrelament com la de la imputació de rendes immobiliàries. La Llei de l’IRPF presumeix que un immoble urbà no afecte a una activitat econòmica, ni arrendat, ni utilitzat com a residència habitual, genera una renda implícita. Aquesta presumpció, que es tradueix en un ingrés computable del 2% (o de l’1,1% en determinats municipis amb revisió cadastral recent), descansa sobre una premissa aparentment inofensiva: la disponibilitat del bé.

No obstant això, la realitat social, amb les seves friccions i desajustaments, no sempre encaixa en els motlles fiscals. Un exemple cada vegada més freqüent el trobem en els immobles ocupats de manera il·legal. En aquests casos, la Hisenda Pública no pot -ni ha de- aplicar l’automatisme d’imputar una renda que, en rigor, el titular no pot ni obtenir ni gaudir.

Quin és el criteri d’Hisenda?

La Direcció General de Tributs (DGT), en successives consultes vinculants (entre altres, V1197-20, V0514-23 o V1308-21), ha establert una interpretació coherent amb aquesta excepcionalitat. Segons aquest criteri, quan un immoble urbà ha estat ocupat de manera il·legítima, i el propietari ha iniciat un procediment judicial per a la seva recuperació, ja no és procedent aplicar la imputació de renda immobiliària prevista en l’article 85.1 de la Llei de l’IRPF.

És a dir, a partir del moment en què s’acredita la interposició de la demanda de desallotjament (no cal esperar la resolució), l’immoble s’ha de considerar fora de l’abast d’aquesta presumpció legal. La justificació és clara: no existeix disponibilitat material ni jurídica sobre el bé, i amb això desapareix la base que justifica la imputació.

I si, després de recuperar-ne la possessió, l’immoble requereix obres per a ser habitable de nou?

La resposta també ha estat abordada per la doctrina administrativa: si, una vegada finalitzat el procés judicial, l’immoble necessita reformes estructurals per a tornar a ser utilitzable, tampoc procedirà la imputació de renda durant aquest període, sempre que es pugui acreditar raonablement aquesta circumstància.

Què ha d’aportar el contribuent per a sostenir la seva situació?

Serà essencial comptar amb documentació que provi de manera fefaent l’existència del procediment judicial de desnonament o la impossibilitat d’ús. Sentències, actuacions, diligències d’admissió a tràmit o qualsevol altre mitjà de prova vàlid en dret serviran per a acreditar l’essencial: que el bé ha deixat d’estar en l’esfera d’ús del contribuent.

En aquest sentit, els articles 105 i 106 de la Llei General Tributària avalen l’ús de proves diverses, la valoració concreta de les quals correspondrà, en última instància, als òrgans de gestió o inspecció de l’AEAT.

Matís important sobre el percentatge d’imputació: l’1,1% continua vigent en 2024

Convé recordar que, segons la nota aclaridora de l’AEAT emesa el 21 de març de 2025, es manté per a aquest exercici el tipus reduït de l’1,1% en els municipis amb valors cadastrals revisats des de 2012, malgrat la derogació del Reial decret llei 9/2024. De nou, la regla fiscal s’adapta, almenys en aquest punt, a la situació normativa vigent amb data de meritació de l’impost.

Reflexió final

L’ocupació il·legal d’immobles planteja nombrosos desafiaments des del punt de vista jurídic i social. En el terreny fiscal, almenys, l’Administració ha optat per una lectura raonable: no té sentit tributar pel que ni es gaudeix ni es controla. Com ocorre en altres esferes del dret, el principi de realitat ha acabat imposant-se -encara que sigui de manera excepcional- a la literalitat de la norma.