És deduïble en l’impost sobre societats la retribució de l’administrador no aprovada per la junta general si existeix un soci únic?

Volem informals que en relació amb el cas de societats conformades per un únic soci, el Tribunal Suprem (TS) en una sentència del 27 de juny de 2023, estableix que el compliment del requisit d’aprovar la remuneració dels administradors en la junta general no pot ser exigit, ja que aquest òrgan no existeix, sent el soci únic qui exerceix les competències de la junta general.

El TS ha abordat, des de la perspectiva de l’interès cassacional objectiu per a formar jurisprudència:

• Si les retribucions que percebin els administradors d’una entitat mercantil, que consten acreditades, comptabilitzades i previstes en els estatuts de la societat, constitueixen una liberalitat no deduïble pel fet que la relació que uneixi als perceptors de les remuneracions amb l’empresa sigui de caràcter mercantil i que no haguessin estat aprovades per la junta general.
• O bé, si, per contra, en tractar-se d’una societat integrada per un soci únic, no és exigible el compliment d’aquest requisit o, fins i tot sent-ho, la seva inobservança no pot comportar la consideració de liberalitat de la despesa i la improcedència de la seva deduïbilitat.

I ho ha fet fixant la següent jurisprudència, sota la legislació aplicable al cas [els anteriors articles 130 del TRLSA, 217 de la Llei de societats de capital (en la seva redacció originària) i 14.1.e) del TRLIS]:

«1) Les retribucions percebudes pels administradors d’una entitat mercantil i que constin comptabilitzades, acreditades i previstes en els estatuts de la societat no constitueixen una liberalitat no deduïble -art. 14.1.e) TRLIS- pel fet que la relació que uneix als perceptors de les remuneracions amb l’empresa sigui de caràcter mercantil i que aquestes retribucions no haguessin estat aprovades per la junta general, sempre que dels estatuts calgui deduir la manera i import d’aquesta retribució, com succeeix en aquest cas.

2) En el cas que la societat estigui integrada per un soci únic no és exigible el compliment del requisit de l’aprovació de la retribució als administradors en la junta general, per tractar-se d’un òrgan inexistent per a aquesta classe de societats, atès que en la societat unipersonal el soci únic exerceix les competències de la junta general (art. 15 TRLSC).

3) Fins i tot en el cas d’acceptar-se que fos exigible legalment aquest requisit previst en la llei mercantil -per a exercicis posteriors als analitzats-, la seva inobservança no pot comportar automàticament la consideració com a liberalitat de la despesa corresponent i la improcedència de la seva deduïbilitat»

Per al TS, les retribucions als administradors socials no són, en absolut, donatius ni liberalitats, ja que la seva causa jurídica i econòmica seria onerosa (no gratuïta), estarien remunerant serveis efectius (sense que es discuteixi la seva efectiva prestació) i caracteritzats com a onerosos, i els mateixos es trobaven comptabilitzats, provats i previstos en els estatuts.

El TS afirma amb rotunditat que les retribucions percebudes pels administradors d’una entitat mercantil i que constin comptabilitzades, acreditades i previstes en els estatuts de la societat no constitueixen una liberalitat no deduïble pel fet que la relació que uneix als perceptors de les remuneracions amb l’empresa sigui de caràcter mercantil i que aquestes retribucions no haguessin estat aprovades per la junta general, perquè en el cas que la societat estigui integrada per un soci únic no és exigible el compliment del requisit de l’aprovació de la retribució als administradors en la junta general i, fins i tot en el cas d’acceptar-se que fos exigible la seva inobservança no pot comportar automàticament la consideració com a liberalitat de la despesa corresponent i la improcedència de la seva deduïbilitat.

En el cas específic de societats unipersonals, el Tribunal Suprem puntualitza que no és necessari complir el requisit de l’aprovació de la retribució en la junta general, ja que aquesta junta no existeix en aquesta mena de societats. Fins i tot en el cas que es considerés exigible aquest requisit, el seu incompliment no hauria d’implicar automàticament la consideració de la despesa com una liberalitat no deduïble.

La sentència recorreguda es basa en el fet que la relació mercantil entre els administradors, en la seva qualitat de perceptors, i la societat reemplaça i supleix la relació laboral, com a treballadors vinculats per una relació de caràcter laboral, sigui comú o d’alta direcció. S’aplica la “teoria del vincle” que regeix en l’àmbit laboral i se li atorguen efectes automàtics i ineludibles des del punt de vista de la deduïbilitat fiscal de la despesa, per a negar la seva deduïbilitat.