LES INDEMNITZACIONS DELS ALTS DIRECTIUS ESTAN EXEMPTES?

L’informem que recentment, l’Audiència Nacional en la seva sentència núm. 114/2017 de 8 de març de 2017 ha canviat de criteri i ha declarat l’exempció en l’IRPF de la indemnització dels alts directius, que xoca de ple amb el criteri marcat per la Direcció General de Tributs (DGT).

En la sentència referenciada, la Inspecció Tributària va girar una liquidació a l’empresa, en entendre que la indemnització que va abonar a un alt directiu després de cessar en l’empresa estava subjecta a l’IRPF.

Alta direcció

Quan el treballador ha estat contractat mitjançant un contracte d’alta direcció i és acomiadat, no hi ha una indemnització legal establerta. La indemnització exigible en aquests casos és la que hagin pactat les parts al moment de la contractació. Només si no existeix pacte sobre aquest tema, la llei estableix que la indemnització mínima que té dret a percebre el treballador és de set dies per any treballat, amb un import màxim de sis mensualitats.

Tributació en l’IRPF

A causa d’aquesta llibertat de pactes que existeix en els contractes d’alta direcció, el criteri d’Hisenda en aquests casos és considerar que les indemnitzacions que percebi l’alt directiu no estan exemptes de l’IRPF. Segons Hisenda, l’exempció només és aplicable a les indemnitzacions establertes per imperatiu legal, requisit que no es dóna en aquests supòsits.

La DGT, en la seva resolució vinculant 1965-15, de 23 de juny de 2015, conclou que “la sentència no desvirtua el caràcter subsidiari (quan no hi ha pacte) que té la indemnització”, per la qual cosa si no existeix, segons el parer d’Hisenda, una quantitat màxima o mínima d’indemnització fixada en l’article 11 del RD 1382/1985 pel qual es regula la relació laboral de caràcter especial del personal d’alta direcció, les indemnitzacions per acomiadament o cessament de la relació laboral d’alta direcció “estan plenament subjectes” a l’IRPF i al seu sistema de retencions a compte.

Criteri dels tribunals

Fins ara, el Tribunal Suprem havia estat sostenint la subjecció a l’IRPF de la totalitat de la indemnització satisfeta al personal d’alta direcció, atès que el Reial decret 1382/1985 pel qual es regula la relació laboral de caràcter especial del personal d’alta direcció, no estableix cap límit mínim o màxim de caràcter obligatori. Únicament en aquells casos en els quals no existeixi cap pacte, està previst el pagament de la indemnització.

No obstant això, el Tribunal Suprem en data 22 d’abril de 2014 va interpretar de manera diferent l’art. 11 d’aquest Reial decret, i considera que, la indemnització mínima obligatòria és de 7 dies de salari per any treballat amb un màxim de 6 mensualitats, i en conseqüència exempta de tributació en aquesta quantia, fent un gir doctrinal respecte a aquesta indemnització com a conseqüència del cessament en les seves funcions de l’alt directiu.

L’Audiència Nacional recull la interpretació del Tribunal Suprem, encara que la resolució esmentada no versava expressament sobre aquest assumpte, ja que es tractava d’una sentència dictada en recurs de cassació per a la unificació de doctrina i, per tant, té una força expansiva especialment intensa. 

La base legal d’aquesta interpretació la trobem en l’article 7 de la Llei de l’IRPF, que declara exemptes les indemnitzacions per acomiadament o cessament del treballador, en la quantia establerta amb caràcter obligatori en la normativa laboral. 

Es tracta, per tant, de dues interpretacions totalment oposades (la de l’Audiència Nacional i Hisenda), per la qual cosa cal esperar al fet que el Tribunal Suprem es pronunciï clarament sobre la fiscalitat de les indemnitzacions dels directius.

Es poden posar en contacte amb aquest despatx professional per qualsevol dubte o aclariment que puguin tenir sobre aquest tema.